OBEDIÈNCIA DEGUDA

   Aquesta entrada vaig a dedicar-la a la famosa "Llei d'obediència deguda". Aquesta llei va ser aprovada a Argentina el 4 de Juny de 1987 per a ser aplicada als militars participants en la Dictadura Argentina coneguda com a Procés de Reorganització Nacional que va durar des del 24 de Març de 1976 fins al 10 de Desembre de 1983. A aquesta dictadura, van proliferar les tortures, el terrorisme d'estat i altres crímens contra la humanitat, i quan va acabar, molts militars van ser jutjats precisament per eixes accions, però molts van alegar que ells no desitjaven realitzar eixes accions, que simplement cumplien ordres i que per tant no podíen ser responsables del que els ordenaven els seus superiors.
  Jo sincerament que es una justificació perfectament correcta, ells només cumplien ordres propablement amenaçats amb ser torturats ells mateixos o les persones que estimen, per això jo considere que no es podía jutjar a aquestes persones, que per altra part ja tenen prou càrrega moral. En la meua opinió, no es pot responsabilitzar a una persona dels actes que no realitza lliurement (o baix una gran coacció) com en aquests casos. Hi ha molt poca gent que siga capaç d'asumir la valentia de donar la vida per un altre que no coneixes, i el que no pot fer-ho (la majoria de la gent) no es culpable de res.

Triumph des Willens

Aquesta entrada la dedicaré a comentar aquesta, al menys, impactant imatge.

   Esta imatge correspon a un fotograma de la pel·lícula Triumph des Willens , un film alemany dirigit en 1934 per Leni Riefenstahl. Aquest documental de propaganda nazi, mostra com va ser el Congrés del NSDAP a la ciutat bàvara de Nuremberg, davant de centenars de milers de persones.
   En la meua opinió, aquesta imatge mostra clarament com teníen idealitzada completament la figura del Führer. Aquesta idea que tenien d'Adolf Hitler estava molt influida per l'educació que rebien els joves a les Hitlerjugend (Juventuts Hitlerianes), on s'educava a futurs "Superhomes aris" a servir fidelment al Pare Estat Alemany i a ser antisemites. Estos campaments, eres llocs on literalment es rentava el cervell dels joves que acudien, i va ser obligatori acudir desde 1936. Que ens diu tot açò? Doncs deixa veure com les idees psicòpates o inclús paranoiques d'un home (en aquest cas Adolf Hitler) eres capaces de convèncer milions i milions de persones que l'obeïen com si de un déu es tractara; i de com aquest tipus de persona pot arribar a desenvolupar plans extremadament malvats i perversos per a conseguir el que volen.
   Aquest frame ens mostra com d'important era la disciplina al Partit Nazi, però també, probablement el que més crida l'atenció, és com de deïficat tenien al Führer i als seus subordinats de més alt rang, vegem el gran espai que li deixen per a arribar a l'escenari, com si de un tipus de Mesíes es tractara.
   En la meua opinió, aquestes reflexions que he fet anteriorment, es basen en una única idea: Modificar les idees de altres, per a poder beneficiar-te tu mateix.
   Obviament, aquesta idea pot tindre múltiples acceptacions. Pot ser alguns les consideren terribles (com és el meu cas) o pot ser altres només ho consideren una tècnica per a beneficiar-se sense fer mal a ningú.
   Com deia, jo m'íncline més per la primera opció. El rentat de cervell és una tècnica que s'ha utilitzat des de fa moltíssims anys, però no per això deixa de ser un acte pervers i inclús covard. Aquest acte té grandíssimes conseqüècies, ja que canviar les idees de una persona, canvia a eixa persona. Com va dir Ortega y Gasset: Jo sóc jo i les meves circumstàncies. A més, sempre s'ha de tenir en compter que canviar la forma de ser o de pensar d'una persona pot (i sol) provocar greus conflictes amb les persones properes a aquesta persona i ningú en aquest món té dret a decidir el que ha de passar amb una relació entre persones ni molt menys a decidir el que ha de pensar una persona. Fer-ho implicaria llevar la llibertat d'opinió que aquesta persona mereix com a humana. En la meua opinió, llevar-li la llibertat absoluta a una persona (considerant llibertat absoluta com a qualsevol acte que no implique perjudicar a altres de forma gratuïta) és quasi igual de greu que l'assasinat. Pot ser que sóne un poc exagerat, però no es quasi igual de greu Sotmetre a una persona durant anys a ser un esclau que no tinga dret a RES, que assasinar-lo? En la meua opinió, en alguns casos és inclús pitjor.

IMATGE DE QUINT BUCHHOLZ

Aquesta imatge mostra una persona que camina sobre un fil que ella mateixa està col·locant, açò no és diferent a aquell que segueix únicament el camí que ELL mateix va traçant mentre ocorren els esdeveniments. 
Això és el que en la meua opinió tots hauriem de fer, no hauriem de planificar les coses amb molt de detall perquè no sabem el que pot ocòrrer. Encara que tampoc es poden fer les coses sense pensar-les ja que hi ha errors que poden ser fatals. 
Una altra reflexió que em provoca aquesta imatge és una que té que veure amb el nom d'aquest bloc i que ho vaig treure d'un conegut poema de Antonio Machado a la seua obra "Campos de Castilla". 
"Caminante no hay camino, 
se hace camino al andar,
al andar se hace camino 
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca 
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino,
si no estelas en la mar."
Aquest poema em fa pensar en que, realment el camí no es altra cosa que el lloc per on volem anar, ningú ha de poder dir-nos quin triar, és opció personal de cadascú i per tant indiscutible i decissiva. 
Indiscutible perquè cadascú tria el camí que vol (siga més correcte o menys) i això no es pot camviar. 
I decissiu perquè aquest camí, és el que marca el final de la nostra vida, la nostra senda. Aquest camí comença a un lloc determinat: El nostre naixement, però al principi és controlat per altres ja que de menuts no tenim capacitat suficient per a decidir, però des de el moment que prenem una decisió important, el camí és únicament nostre. Aquest camí pot anar paralel a un altre però mai és el mateix, i inclús poden haver més persones al nostre camí, però eixes persones també estàn al seu camí, i per tant pot ser que algún día ixquen del nostre.

QUI SOC JO?

QUI SOC JO?
A aquesta entrada, vaig a parlar sobre la identitat personal de cada persona. Qui soc jo? Tots s'hem fet aquesta pregunta alguna vegada i, encara que siga frustrant, no té cap resposta...de moment.
La identitat d'una persona no és més que el conjunt de situacions i esdeveniments que ha viscut aquest ésser. Però, en la meua opinió, apart d'aquest "jo" hi ha un altre que ni tan sols nosaltres mateixos coneixem. Un jo que permaneix desconegut fins al moment de la mort, i que per tal no es pot manifestar a ningú. Mai podrem explicar qui som realment, perquè nosaltres mateixos ho sabrem al moment de morir, i aleshores ja serà tard per a poder dir-ho a qualsevol persona. 
    Jo no sóc més que un conjunt de situacions. Aquesta definició encaixa perfectament amb una coneguda frase d'Ortega y Gasset:
"Jo, sóc jo i les meves circumstàncies" José Ortega y Gasset (Madrid 1883-1955 Madrid).

EL TEMPS I EL DESTÍ

Que pensem quan vegem aquesta imatge? És un home intentant fer possible una de les majors ambicions que ha tingut el home desde que va tindre consciència: Controlar el temps. 
Tots em volgut tornar darrere al temps per a poder canviar algún esdeveniment negatiu o adelantar-lo per a només viure les parts interesants, però si ho pensem, és algo completament absurd.
 Si anàrem darrere al temps avans de que ocorreguere el esdeveniment negatiu (una discusió, un accident etc.) nosaltres no oblidariem que em viatjat cap a darrere al temps i per tant no sabriem que va a ocorrer un esdeveniment negatiu. 
 Si adelantarem el temps per a només viure els moments interesants es perdriem la majoria d'esdeveniments que podrien causar algún interés ja que aquestos solen ser repentins i inprevisible. Per exemple, si es dilluns i jo adelante el temps fins a un sopar que hi ha el dissabte, a lo millor no veuria els primers pasos del meu fill. A més, jo crec que mai hauriem d'intentar alterar el que el destí ens té preparat. Tots tenim uns esdeveniments marcats i mai podem evitar-los. Pot ser jo deixe de fumar per a evitar un càncer mortal de pulmó i morir atropellat per un camió el día següent. Són jocs del destí que són inevitables. És per això que si adelantarem el temps, passaríen les coses que haurien de passar. 
"El temps és la cosa més valiosa que una persona pot gastar" Theophrastus (371 a.C-287 a.C)

LA MORT

En aquesta entrada vaig a parlar sobre les meues reflexions sobre la mort, aquest fenòmen que tant fascina i atemoreix a l'èsser humà desde que es té l'existencia d'aquest.

Qui no ha pensat mai en que ocorrirà quan tot acabe? On anirem després? Sabrem si s'apropa el moment? i com aquestes mils de preguntes que probablement mai puguen ser contestades amb certessa (realment si que són contestades, però el problema és que qui obté la resposta ja no la pot dir a ningú). 

La mort és un canvi de fase, és menys d'un instant, el que realment ens preocupa és l'antesala d'aquesta o el que pot venir després. És normal témer al dolor constant i insoportable que pot produir una enfermetat terminal com el càncer però, que hi ha després? Físicament la mort s'explica com el cessament global de les funcions sistemàtiques produides al nostre cos o simplement una cessació de la capacitat de sentir, pensar o actuar. Encara que açò sona més temerós del que és, perquè si et pares a pensar-ho, no podràs sentir que estàs mort i tampoc podràs pensar que mai més tornaràs a estar amb els teus èssers estimats (aquesta última és la raó majoritària dels que témen la mort). No podem saber que hi ha després de la mort, després d'aquest instant; és per això pel que van néixer les religions, per a donar respostes a una població atemoritzada. 

Sobre si sabrem si s'apropa el moment o no, jo crec que si. Les persones tenen un "sentit" molt desconegut que és la intuició, i també es pot presentir les coses, el problema és que la majoria de les persones están sugestionades i el cervell els fa creure que no poden sentir-ho. 

En conclusió, jo opine que no hem de témer la mort perquè no sabem que és, i és completament absurd i innecessari témer una cosa que desconeixem i encara pitjor deixar de viure per témer la mort. S'ha de disfrutar de tots els dies de la vida, perquè no sabem quin serà el últim.

"Així com un día ben empleat produeix un bon somni, una vida ben gastada produeix una dolça mort" Leonardo Da Vinci (Anchiano, Itàlia 1452-1519 Clos-Lucé, França)

INTODUCCIÓ

Bon dia a tots. 

El primer que volia era explicar el contingut d'aquest blog. Jo sóc un alumne que estudia 4t d'ESO a l'IES Poeta Paco Mollà de Petrer (Alacant) i aquest blog es un treball de l'assignatura "Educació ético-cívica" que consisteix en redactar un "Diari Filosòfic", és a dir, jo escriuré totes les meues reflexions al llarg del curs 2013/14. Espere que a tots els lectors els agraden les meves reflexions i que comenten sense por, ja que m'agrada escoltar les opinions dels demés. Moltes gràcies a tots i espere que continuen llegint el meu blog.

Sorprendre''s, extranyar-se és començar a entendre. José Ortega y Gasset (Madrid 1883-1955 Madrid)